Poeta del meS

Si no fos en secret*

Màrius Sampere_

Tota la paraula*

Tota la paraula


Tota paraula, amic, és teològica.

¿De què podríem parlar més

que no fos de l'alba que ens separa,

de la nit que ens reuneix?



Àrbitre dels dos únics colors,

l'amor és tot cor i no té cor:

si parles d'ell, amic, no parles d'ell?

I si no en parles, llavors de qui no parles?



I, encara, dolçament abandonat

de tu mateix a l'ombra,

si no és teva la veu quan emmudeixes,

de qui és el silenci? ¿De quin monstre

benigne, com un déu

reduït a paraula?   Penso que amb aquest poema Màrius Sampere ens ha volgut ensenyar el sentit de les coses, el perquè de moltes de les nostres preguntes com podria ser per exemple, que ens espera i qui parla qual nosaltres callem produint a ala vegada un silenci.

UI, no se pas com mo faré!

UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ [fragments]  no ens "caldria" llei ni senyor) 
per controlar-nos el cervell 
els amos s'han fet un castell 
emmurallat, s'han fet les lleis, 
s'han organitzat -com uns reis 
el món de la presó i la multa 
(per menjar tranquils ells): resulta 
que a més d'haver-nos definit 
(sense saber com som de nit 
ni de dia) i a més d'haver-nos 
jutjat, a més poden voler-nos 
ventar coces, bé prou que ho fan.  És per això que estem tots tan 
ben amagats a dins del cap 
nostre, pobre cap que no sap 
exactament res de què va, 
mentre el món, que no sap què es fa, 
vol que treballem, que ens salvem, 
que ens apuntem a algun harem 
a algun ramat, que fem alguna 
cosa, que conquistem la lluna 
d'alguna manera: doncs bé, 
com que encar no sé què faré 
m'entretindré somiant truites 
i des d'aquí baix, sense cuites 
ni pressa ni pujar-hi mai 
et miraré, rodó desmai 
de l'espai, per tu va aquest vers 
lluna, [pecat d'un univers 
que és massa amic meu] perquè balles 

el ball del fènix, de les falles, 

dels 14 anys ja es veia tant  que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

(com la deua meua i del mar, 
tu, lluna de la terra amb aires 
de misteri corrent pels aires 
reflectint, diuen, la claror 
del sol de foc, el gran senyor 
de la vida, tot és possible, 
prô tu en fas quelcom de terrible- 
ment diferent, lluna d'argent 
i d'argent-viu, gira-sol lent, 
pedra que comandes les tropes 
dels llunàtics amb oros, copes, 
espases i bastos, tan blanca 
[...] 

Enric Casassas

Enric Casassas, nascut a Barcelona en 1951, està considerat una de les veus més particulars de la poesia catalana actual. Avalat per la crítica (ha guanyat alguns dels premis més importants de poesia en català) i per altres poetes com Joan Brossa, és sobretot un estendard de la poesia underground de Barcelona. A principis dels vuitanta va començar a fer recitals, juntament amb altres poetes, en bars, ateneus llibertaris i enmig del carrer. Mai més ha abandonat aquesta actitud rebel i fora de les normes. La poesia d'Enric Casassas beu de fonts molt diverses, des dels trobadors fins a les avantguardes, i els seus recitals resulten frescos i directes, sense barreres de cap tipus. El seu estil tan particular de recitar li ha merescut el constant suport del públic barceloní de tot tipus, que ho segueix reciti on reciti.Aquesta vegada, no només recitarà els seus poemes amb la seva pròpia veu. Manel Pugès li acompanyarà amb els seus ritmes i bases musicals i presentaran alguns dels temes del disc que acaben de publicar.

LES PRESONS NATURALS  Quan he clavat els colzes a la taula 
i m'he agafat les mans entreficant els dits 
amb força, que m'he sentit els ossos, 
he tingut por 
de la meva platja, 
he pujat a una barca, 
m'he posat a remar, 
he fugit, 
cap a mar. 
  Aquest poema està recollit dins de “Calç” Barcelona, Proa 1996 (Col.lecció Els llibres de l'Óssa Menor 176. Premi Carles Riba 1995). Al llegir aquest poema, personalment m’ha agradat ja que em recorda a una actitud pròpia dels humans, que segurament sovint  fem molts. Penso que amb aquest poema Casassas ens ha volgut transmetre un sentiment de por, d’incomprensió, un sentiment que com diu en el poema: “he pujat a una barca, 
m'he posat a remar, 
he fugit, 
cap a mar. 
 és un sentiment que ens indica que vol fugir, que té por al seu pròpi voltant, que de vegades pensant-ho bé, agafant-se les mans entreficant els dits amb força, com diu ell en el poema, hem patit por. Sovint tots tenim por del que ens envolta i pensem en fugir, en el cas d’aquest poema, mar en dins. 

Alfa per Joan Brossa

"Alfa". Joan Brossa va realitzar aquest poema visual l'any 1986. Es tracta d'una "A" majúscula com sempre, duu un barret de burgès. El títul fa referència a la primera lletra de l'alfabet grec, del qual és el deutor el nostre. Per tant, dedueixo i no només contemplant aquestes dues obres, sino fixant-me en les altres que Joan Brossa transimitia molt amb les seves "A" el comensament del llenguatge i de la comunicació. El principi de totes les coses l'atribuïa a la primera lletra de l'abecedari.

poesia visual

Aquest poema va ser creat al 1990. Joan Brossa va volguer expressar amb aquest poema un fet ben senzill. La primera lletra de l’abecedari, lorginen del llenguatge i l’origen de tot, avegades dona a peu a l’origen d’una altre cosa.

Joan Brossa

Orígens:Joan Brossa va néixer el 19 de gener de l'any 1919 al barri barceloní de Sant Gervasi, concretament al carrer de Wagner. La seva infància es desemvolupà al voltant d'aquest carrer que, per un caprici del destí, portava el nom de qui més tard es convertiria en un dels seus compositors preferits.

Des de ben petit Brossa es sentí més identificat amb la familia del seu pare, que treballava de gravador, que no pas amb la de la seva mare, una antiga cantant de "zarzuela" que havia crescut en un ambient molt més conservador.

El petit Joan, que va ser fill únic, anava sovint al teatre amb el seu pare i ja desde ben jovenet es va sentir atret per aquest gènere. Peró la mort del pare quan Brossa encara era un nen l'obligà a conviure més amb la familia de la mare.

En referir-se a la seva etapa d'estudiant Joan Brossa sempre ho va fer amb poc entusiasme. En realitat considerava que l'escola era una mena d'estafa on només ensenyaven "cultura d'opereta". Així ho demostra una de les seves frases predilectes: "Les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen". Descobriment:

L'any 1941, a Barcelona, un pintor amic seu anomenat Joan Prats li presentà el poeta Josep Vicens Foix, un home que esdevindria un autèntic mestre per a Brossa; una mena de mentor que conduí la seva explosió intuïtiva cap al coneixement de formes mètriques tradicionals, com el sonet ("el sonet és la pedra de toc" afirmarà anys més tard) i que l'introduí encara més en el surrealisme.

Per aquests temps realitza els primers intents en el terreny de la poesia visual, tot inspirant-se en els cal·ligrames, sobretot de Mallarmé, que segons Brossa era un exemple de veritable rigor intelectual i un autèntic precursor del cal·ligrama enfront del propi Apollinaire.

També a partir de Foix, Brossa conegué els integrants del grup ADLAN que havia reunit a la Catalunya anterior a la guerra les influències dels difertents avantguardismes europeus. En aquest sentit foren especialment importants el pintor Joan Miró, amb qui Brossa aprofundí en l'automatisme psíquic, i Joan Prats gràcies a la col·laboració del qual, llibres com "La bola i l'escarbat" (1941-43) o "Fogall de sonets" (1943-48) van guanyar en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes. També per aquesta època Brossa comença a interessar-se per la música romàntica i s'enamora per sempre més de la obra de Wagner i Brahms.

En definitiva, la metxa s'havia encés. El jove Joan Brossa acabava d'iniciar un llarg i tortuós camí que el portaria per tots els racons de la creació artística. De fet, poc més tard, l'any 1943, fa el seu primer poema objecte. L'obra consistia en un tros de paper xarolat, recollit de les escombraries i exposat, tal qual, sobre un suport.

El Brossa més prolífic i heterogeni començava a teure el cap. Sense deixar mai el llapis, començà a ficar el nas en altres llenguatges artístics. De la poesia i el sonet, salta a la pintura, tot passant per la música, l'òpera i el teatre. Precisament, a partir de l'òpera de Wagner, Brossa confessaria més tard que el génere operístic guarda una gran afinitat amb un altre de les seves passions: el cinema. El cinema -segons ell- no deixa de ser una mena d'"òpera en imatges". Durant tota aquesta època, Brossa seguí investigant amb els sonets i els romanços, s'endinsà encara més en el surrealisme i començà a jugar amb els absurds i els salts al buit. Com a resultat d'aquest treball apareix "Romanços del Dragolí" (1948), llibre irònic i ple d'humor carregat d'elements tant brossians com la màgia, els jocs de cartes, el Carnaval i la figura del transformista italià Leopoldo Frègoli, personatge tan curiós com omnipresent a l'obra de Brossa.

Per aquests anys també començà a escriure obres de teatre en la més pura línia dadaísta; diàlegs de sords, absurds, participació de l'espectador, etcètera. La seva obra començava a establir-se sobre uns pilars cada cop més sòlids. La reflexió sobre la validesa i el paper del llenguatge en la comunicació humana es perfila com el gran tema de fons de tota la seva obra. Insaciable, Brossa realitza també la seva primera peça de ballet i dos guions cinematogràfics.

 

Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984). Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).  

CANÇONS
I
EL ROSSINYOL

Canta, canta rossinyol,
mes no cantis de tristesa,
que la nit és un sospir
i en el cel hi ha una estrella.

És l'estrella de l'amor...

Però canta a vora meu
i a l'ampit de la finestra,
amagat sota el fullam
d'aquell arbre que la besa.

Canta canta rossinyol,
que en el cel hi ha una estrella.

De les notes que han eixit,
lluminoses com de seda,
una fina i resplendent
cada fulla té suspesa.

Canta, canta rossinyol,
mes no cantis de tristesa.
Si la lluna et fa claror,
més encara les estrelles;
si en el béc hi duus el cant
de la doble gentilesa:
-cant d'amor i cant d'enyor-
fes cantades ben serenes.

Canta canta rossinyol,
que en el cel hi ha una estrella.

El rossinyol, un ocell  simbòlic en les poesies de molts escriptors. I canta i canta, a l’amor en aquest cas. A les anomenades estrelles que van referència a l’amor, en un cel tacat pel negre de la nit. M’agrada com utilitza la simbologia de la música quan diu: “De les notes que han eixit,
lluminoses com de seda,
una fina i resplendent
cada fulla té suspesa.”
En aquest poem podríem interpretar que Vinyoli enyora algun amor, perquè el se enyor i amor el transmet a través del cant d’aquest ocell tan simbòlic. I aquest cant va dirigit cap a una estrella, no a les estrelles, sinó a una concreta. És un poema senzill on el tema principal és la recerca de l’amor.

 Joan Vinyoli.

Josep Viçens Foix

Nascut en Sarrià, Foix era fill d'un dels pastissers de més renom de la ciutat. Va iniciar la carrera de dret encara que va abandonar els estudis el segon any de carrera. A partir de llavors, va compaginar el seu treball en el negoci familiar amb la lectura de clàssics menjo Lord Byron, Dante o Xerris Baudelaire.

En 1916 va començar a col·laborar amb la publicació La Revista i va començar a interessar-se pels corrents més avantguardistes de l'art. Va col·laborar en altres publicacions menjo Trossos, La Cònsola (1919-1920) o La Publicitat (1923-1936) on va ser director de la secció d'art. AL finalitzar la guerra civil espanyola, Foix va regressar al negoci familiar, deixant a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques.

També es va dedicar a recopilar la seva obra poètica i va continuar donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells al poliédrico Joan Brossa. El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre del Institut d'Estudis Catalans. La seva obra es va fer popular arran de la musicalización del seu poema És quan dormo que hi veig clar per part del cantautor Joan Manuel Serrat. Va rebre diverses distincions al llarg de la seva vida. Destaquen la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquest mateix any de 1984, el Parlament de Catalunya li va proposar per al Premio Nobel de Literatura.

 

DÈIEM: LA NIT!

Dèiem: la NIT!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, al Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assejats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

Dèiem: La nit! No es una de les poesies més destacades d’aquest autor.

M’ha cridat l’atenció perquè sembla mostrar el sentiment català que omplia el cor del pota.

Ens parla d’uns “tots”, d’uns “Junts” que he pogut associa-li-ho amb una sèrie d’individus que tenen algun aspecte en comú. Ens diu que aquests individus són forts junts i que caminen cap al camí que ells sabien i afirma que no seran assetjats per ningú.

Parla de que junts són “U”, és a dir, els dona una identitat ha aquest col·lectiu i els classifica amb un sol nom, una sola paraula o un sol idioma, com podria ser catalans o el fet de parlar català. A l’últim vers és on he vista més clara aquesta temàtica quan diu “ens ombrejava una sola bandera “, fent referència a la bandera de Catalunya.

 

 

poemes de Salvador Espriu.

UNA CLOSA FELICITAT
ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN 

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida. 

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa 
sort de vendre'm
a trossos per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l'esperança,
i m'endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes
de fosques marques que l'alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya. 

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d'aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l'enyor i el crit de Déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.

Salvador Espriu basa els seus poemes en èpoques històriques passades. Aquest poema és una breu reflexió sobre l’estat d’aquells temps. Això ho podem trobar clarament al principi del poema on diu: Darrera aquesta porta visc, però no sé si en puc dir vida. Uns temps difícils per Espriu que queden relaxats en frases on sovint es pregunta sobre l’existència de Déu o amb la manera que es qüestiona si això que ell està vivint és una “vida”.

Descriu una mica què feia quan arribava a casa, i com odiava guanyar-se la vida com se la guanyava ja que cada cop veia que els diners anaven perden el seu valor. Trobo que el tema principal del poema és la solitud en la que es troba submergit i com no para de mencionar-la com si volgués que algú l’escoltés i el rescatés. Això es pot veure en expressions com: Sí, em pots trobar, si goses, darrera el glacial no-res d'aquesta porta, aquí, on visc i sento i un home sense somnis en la meva solitud.

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel.lents-,

i de mirar com passa l'emperador tot nu,

i del gran plany del vent, aquest vell adversari,

i de l'excés de mi, sense missatge,

ara us diré, amb paraules ben clares,

amb crit elemental, lluny d'artifici,

que vull només parar-me en el camí,

ja decantat amic de l'última injustícia,

i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,

damunt la bona terra.

 

Aquest poema m’ha cridat l’ atenció i m’ha agradat especialment perquè expressa unes idees molt completes on mitjançant paraules i versos simbòlics les he pogut associar a una realitat, la realitat de Salvador Espriu. Es veu cansat de fer coses com podria ser escriure del que sent di, al cap i a la fi, res canviarà. Això es pot demostrar amb expressions com: de l'excés de mi, sense missatge. Fart del que diuen molts savis diu que vol dir es coses clares sense enganys i sense manipulacions. Vol pensar i quedar-se on està.. Vol aturar-se en aquest camí tan llarg del que esmenta que està decantat per la injustícia i arribar a terra ferme per poder descansar i viure sense por i dignament.

 

 

Salvador Espriu

Salvador Espriu

 Narrador, dramaturg i poeta espanyol dins llengua catalana. La seva obra, tant per la seva depurada elaboració formal com per la seva projecció civil, representa amb singular força l'època històrica que va viure l'autor.  Va néixer a Santa Coloma de Farners (Girona), però la seva vida va transcórrer entre Arenys de Mar i Barcelona (Sinera i Lavinia, respectivament, en el món literari d’ Espriu, on Espanya, Shepharad —el nom jueu de la península Ibèrica— és un espai sempre present). Precoç i agut narrador, estimulat per una gran varietat de models literaris (entre uns altres, Ruyra, Barri-Inclán i la Bíblia), es dóna a conèixer amb títols com Doctor Rip (1931), Laia (1932) o Ariadna al laberint grotesc (1935), que componen un seguit de fets realcionats amb la condició humana. La Guerra Civil espanyola accentuarà més les tendències satíriques de l'autor, enriquides després de la contesa amb un vessant reflexiu i reconciliadora en denses obres dramàtiques com Antígona (escrita al 1939 i publicada al 1955) i Primera història d’Esther (1948), amb les quals els poemaris Cementiri de Sinera (Cementiri de Sinera, 1946), Mrs Death (1952), La pell de brau (La pell de toro, 1960) afegixen una dimensió elegíaca. Va morir a Barcelona.

Per totes les estones que ens has fet passaR!

Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter a la població d’Osona, el 19 de març de 1929. És conegut sobretot com a poeta, però també ha escrit prosa i ha fet traduccions. Va obtenir els  estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble. Als catorze anys va començar a treballar on treballava la seva mare, al despatx de ca la Tecla Sala ( fàbrica tèxtil). Amb dinou anys va patir tuberculosi pulmonar, que el va obligar a passar un any reposant al llit i que li va permetre llegir molt. El 1956 es casa amb Dolors Feixas, amb qui va  tenir una filla el 1958 i un fill el 1965. A partir del 1970 una esclerosi múltiple es comença a manifestar en el poeta. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendeixi la realitat de l'àmbit de la malaltia i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort. Treballarà prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l'esclerosi múltiple el converteix en un pensionista de gran invalidesa i enceta uns anys de reclusió. El 1978 rep un homenatge dins la Setmana Popular a Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, sota el lema Ara és demà. Aquest mateix any s'editava el treball plàstic sobre Primavera i Hivern, realitzat per alumnes de l'Escola El Puig d'Esparreguera amb el guiatge del seu mestre, Ramon Besora, que després exerciria d'editor i, últimament, d'impulsor de l'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol. El 1984 mor la seva esposa Dolors Feixas, després d'una llarga malaltia. Tot i que gran part de la seva producció són poemes, també ha editat un volum de prosa. A sigut el protagonista d’ homenatges i distincions honorífiques se succeeixen des tota mena d'institucions públiques i entitats cíviques. L'assistència del poeta —sempre acompanyat per Montserrat Sans, la seva segona dona, amb qui es va casar el 1986— és aclamada en multitud d'actes. A moltes poblacions de Catalunya hi ha carrers que porten el seu nom. També el porten un institut d'ensenyament secundari de Cornellà de Llobregat i dues biblioteques, la de Sant Joan Despí i la de Sant Gregori.

El 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aprovin de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual n'és membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que sigui presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.