Joan Brossa
Des de ben petit Brossa es sentí més identificat amb la familia del seu pare, que treballava de gravador, que no pas amb la de la seva mare, una antiga cantant de "zarzuela" que havia crescut en un ambient molt més conservador.
El petit Joan, que va ser fill únic, anava sovint al teatre amb el seu pare i ja desde ben jovenet es va sentir atret per aquest gènere. Peró la mort del pare quan Brossa encara era un nen l'obligà a conviure més amb la familia de la mare.
En referir-se a la seva etapa d'estudiant Joan Brossa sempre ho va fer amb poc entusiasme. En realitat considerava que l'escola era una mena d'estafa on només ensenyaven "cultura d'opereta". Així ho demostra una de les seves frases predilectes: "Les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen". Descobriment:
L'any 1941, a Barcelona, un pintor amic seu anomenat Joan Prats li presentà el poeta Josep Vicens Foix, un home que esdevindria un autèntic mestre per a Brossa; una mena de mentor que conduí la seva explosió intuïtiva cap al coneixement de formes mètriques tradicionals, com el sonet ("el sonet és la pedra de toc" afirmarà anys més tard) i que l'introduí encara més en el surrealisme.
Per aquests temps realitza els primers intents en el terreny de la poesia visual, tot inspirant-se en els cal·ligrames, sobretot de Mallarmé, que segons Brossa era un exemple de veritable rigor intelectual i un autèntic precursor del cal·ligrama enfront del propi Apollinaire.
També a partir de Foix, Brossa conegué els integrants del grup ADLAN que havia reunit a la Catalunya anterior a la guerra les influències dels difertents avantguardismes europeus. En aquest sentit foren especialment importants el pintor Joan Miró, amb qui Brossa aprofundí en l'automatisme psíquic, i Joan Prats gràcies a la col·laboració del qual, llibres com "La bola i l'escarbat" (1941-43) o "Fogall de sonets" (1943-48) van guanyar en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes. També per aquesta època Brossa comença a interessar-se per la música romàntica i s'enamora per sempre més de la obra de Wagner i Brahms.
En definitiva, la metxa s'havia encés. El jove Joan Brossa acabava d'iniciar un llarg i tortuós camí que el portaria per tots els racons de la creació artística. De fet, poc més tard, l'any 1943, fa el seu primer poema objecte. L'obra consistia en un tros de paper xarolat, recollit de les escombraries i exposat, tal qual, sobre un suport.
El Brossa més prolífic i heterogeni començava a teure el cap. Sense deixar mai el llapis, començà a ficar el nas en altres llenguatges artístics. De la poesia i el sonet, salta a la pintura, tot passant per la música, l'òpera i el teatre. Precisament, a partir de l'òpera de Wagner, Brossa confessaria més tard que el génere operístic guarda una gran afinitat amb un altre de les seves passions: el cinema. El cinema -segons ell- no deixa de ser una mena d'"òpera en imatges". Durant tota aquesta època, Brossa seguí investigant amb els sonets i els romanços, s'endinsà encara més en el surrealisme i començà a jugar amb els absurds i els salts al buit. Com a resultat d'aquest treball apareix "Romanços del Dragolí" (1948), llibre irònic i ple d'humor carregat d'elements tant brossians com la màgia, els jocs de cartes, el Carnaval i la figura del transformista italià Leopoldo Frègoli, personatge tan curiós com omnipresent a l'obra de Brossa.
Per aquests anys també començà a escriure obres de teatre en la més pura línia dadaísta; diàlegs de sords, absurds, participació de l'espectador, etcètera. La seva obra començava a establir-se sobre uns pilars cada cop més sòlids. La reflexió sobre la validesa i el paper del llenguatge en la comunicació humana es perfila com el gran tema de fons de tota la seva obra. Insaciable, Brossa realitza també la seva primera peça de ballet i dos guions cinematogràfics.
0 comentarios