Josep Viçens Foix

Nascut en Sarrià, Foix era fill d'un dels pastissers de més renom de la ciutat. Va iniciar la carrera de dret encara que va abandonar els estudis el segon any de carrera. A partir de llavors, va compaginar el seu treball en el negoci familiar amb la lectura de clàssics menjo Lord Byron, Dante o Xerris Baudelaire.

En 1916 va començar a col·laborar amb la publicació La Revista i va començar a interessar-se pels corrents més avantguardistes de l'art. Va col·laborar en altres publicacions menjo Trossos, La Cònsola (1919-1920) o La Publicitat (1923-1936) on va ser director de la secció d'art. AL finalitzar la guerra civil espanyola, Foix va regressar al negoci familiar, deixant a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques.

També es va dedicar a recopilar la seva obra poètica i va continuar donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells al poliédrico Joan Brossa. El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre del Institut d'Estudis Catalans. La seva obra es va fer popular arran de la musicalización del seu poema És quan dormo que hi veig clar per part del cantautor Joan Manuel Serrat. Va rebre diverses distincions al llarg de la seva vida. Destaquen la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquest mateix any de 1984, el Parlament de Catalunya li va proposar per al Premio Nobel de Literatura.

 

DÈIEM: LA NIT!

Dèiem: la NIT!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, al Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assejats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

Dèiem: La nit! No es una de les poesies més destacades d’aquest autor.

M’ha cridat l’atenció perquè sembla mostrar el sentiment català que omplia el cor del pota.

Ens parla d’uns “tots”, d’uns “Junts” que he pogut associa-li-ho amb una sèrie d’individus que tenen algun aspecte en comú. Ens diu que aquests individus són forts junts i que caminen cap al camí que ells sabien i afirma que no seran assetjats per ningú.

Parla de que junts són “U”, és a dir, els dona una identitat ha aquest col·lectiu i els classifica amb un sol nom, una sola paraula o un sol idioma, com podria ser catalans o el fet de parlar català. A l’últim vers és on he vista més clara aquesta temàtica quan diu “ens ombrejava una sola bandera “, fent referència a la bandera de Catalunya.