Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984). Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).  

CANÇONS
I
EL ROSSINYOL

Canta, canta rossinyol,
mes no cantis de tristesa,
que la nit és un sospir
i en el cel hi ha una estrella.

És l'estrella de l'amor...

Però canta a vora meu
i a l'ampit de la finestra,
amagat sota el fullam
d'aquell arbre que la besa.

Canta canta rossinyol,
que en el cel hi ha una estrella.

De les notes que han eixit,
lluminoses com de seda,
una fina i resplendent
cada fulla té suspesa.

Canta, canta rossinyol,
mes no cantis de tristesa.
Si la lluna et fa claror,
més encara les estrelles;
si en el béc hi duus el cant
de la doble gentilesa:
-cant d'amor i cant d'enyor-
fes cantades ben serenes.

Canta canta rossinyol,
que en el cel hi ha una estrella.

El rossinyol, un ocell  simbòlic en les poesies de molts escriptors. I canta i canta, a l’amor en aquest cas. A les anomenades estrelles que van referència a l’amor, en un cel tacat pel negre de la nit. M’agrada com utilitza la simbologia de la música quan diu: “De les notes que han eixit,
lluminoses com de seda,
una fina i resplendent
cada fulla té suspesa.”
En aquest poem podríem interpretar que Vinyoli enyora algun amor, perquè el se enyor i amor el transmet a través del cant d’aquest ocell tan simbòlic. I aquest cant va dirigit cap a una estrella, no a les estrelles, sinó a una concreta. És un poema senzill on el tema principal és la recerca de l’amor.

 Joan Vinyoli.