UI, no se pas com mo faré!
UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ [fragments] no ens "caldria" llei ni senyor)
per controlar-nos el cervell
els amos s'han fet un castell
emmurallat, s'han fet les lleis,
s'han organitzat -com uns reis
el món de la presó i la multa
(per menjar tranquils ells): resulta
que a més d'haver-nos definit
(sense saber com som de nit
ni de dia) i a més d'haver-nos
jutjat, a més poden voler-nos
ventar coces, bé prou que ho fan. És per això que estem tots tan
ben amagats a dins del cap
nostre, pobre cap que no sap
exactament res de què va,
mentre el món, que no sap què es fa,
vol que treballem, que ens salvem,
que ens apuntem a algun harem
a algun ramat, que fem alguna
cosa, que conquistem la lluna
d'alguna manera: doncs bé,
com que encar no sé què faré
m'entretindré somiant truites
i des d'aquí baix, sense cuites
ni pressa ni pujar-hi mai
et miraré, rodó desmai
de l'espai, per tu va aquest vers
lluna, [pecat d'un univers
que és massa amic meu] perquè balles
que jo m'hi vaig posar de cul
com si no fos més que un insult
("ells" eren els grans, això estava
claríssim i ningú en dubtava)
¿per què havíem de ser com ells?
¿per què ens havíem de fer vells?
"Va, nen, digues, tu que seràs,
oficinista, capatàs,
policia, mestre d'escola?
¿com te l'empassaràs, la bola
que et farà morir de vell, digues?!"
Doncs protestant, menjant formigues,
fent tantes campanes com pugui,
jugant amb tot el que es bellugui,
dels jocs de la gent gran en passo,
m'estimo més fer de pallasso
de patufet o d'arlequí
i escriure't versos des d'aquí
(on sigui sóc al teu costat)
sobre la lluna de Bagdad
per controlar-nos el cervell
els amos s'han fet un castell
emmurallat, s'han fet les lleis,
s'han organitzat -com uns reis
el món de la presó i la multa
(per menjar tranquils ells): resulta
que a més d'haver-nos definit
(sense saber com som de nit
ni de dia) i a més d'haver-nos
jutjat, a més poden voler-nos
ventar coces, bé prou que ho fan. És per això que estem tots tan
ben amagats a dins del cap
nostre, pobre cap que no sap
exactament res de què va,
mentre el món, que no sap què es fa,
vol que treballem, que ens salvem,
que ens apuntem a algun harem
a algun ramat, que fem alguna
cosa, que conquistem la lluna
d'alguna manera: doncs bé,
com que encar no sé què faré
m'entretindré somiant truites
i des d'aquí baix, sense cuites
ni pressa ni pujar-hi mai
et miraré, rodó desmai
de l'espai, per tu va aquest vers
lluna, [pecat d'un univers
que és massa amic meu] perquè balles
el ball del fènix, de les falles,
dels 14 anys ja es veia tant que volien molt que em fes granque jo m'hi vaig posar de cul
com si no fos més que un insult
("ells" eren els grans, això estava
claríssim i ningú en dubtava)
¿per què havíem de ser com ells?
¿per què ens havíem de fer vells?
"Va, nen, digues, tu que seràs,
oficinista, capatàs,
policia, mestre d'escola?
¿com te l'empassaràs, la bola
que et farà morir de vell, digues?!"
Doncs protestant, menjant formigues,
fent tantes campanes com pugui,
jugant amb tot el que es bellugui,
dels jocs de la gent gran en passo,
m'estimo més fer de pallasso
de patufet o d'arlequí
i escriure't versos des d'aquí
(on sigui sóc al teu costat)
sobre la lluna de Bagdad
(com la deua meua i del mar,
tu, lluna de la terra amb aires
de misteri corrent pels aires
reflectint, diuen, la claror
del sol de foc, el gran senyor
de la vida, tot és possible,
prô tu en fas quelcom de terrible-
ment diferent, lluna d'argent
i d'argent-viu, gira-sol lent,
pedra que comandes les tropes
dels llunàtics amb oros, copes,
espases i bastos, tan blanca
[...]
0 comentarios