biografia Fernando Pessoa__

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com Fernando Pessoa, és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea.  Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la qual es va desdoblegar en diverses personalitats conegudes com heterónimos. De dia Pessoa es guanyava la vida com traductor. A la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i maneres.  

Va publicar sota diversos heterónimos (dels quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares), i fins i tot va publicar crítiques contra les seves pròpies obres signades per les seves heterónimos. Havent viscut la major part de la seva joventut a Sud-àfrica, on va estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, doncs Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat que naixés, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisi i controvèrsies.

_els seus poemes_

vendavaL_

Ó vento do norte, tão fundo e tão frio, 
Não achas, soprando por tanta solidão, 
Deserto, penhasco, coval mais vazio 
Que o meu coração!  

Indômita praia, que a raiva do oceano 
Faz louco lugar, caverna sem fim, 
Não são tão deixados do alegre e do humano 
Como a alma que há em mim!  

Mas dura planície, praia atra em fereza, 
Só têm a tristeza que a gente lhes vê 
E nisto que em mim é vácuo e tristeza 
É o visto o que vê.  

Ah, mágoa de ter consciência da vida! 
Tu, vento do norte, teimoso, iracundo, 

 Que rasgas os robles — teu pulso divida 
Minh'alma do mundo!  

Ah, se, como levas as folhas e a areia, 
A alma que tenho pudesses levar - 
Fosse pr'onde fosse, pra longe da idéia 
De eu ter que pensar!  

Abismo da noite, da chuva, do vento, 
Mar torvo do caos que parece volver - 
Porque é que não entras no meu penssamento 
Para ele morrer?  

Horror de ser sempre com vida a consciência! 
Horror de sentir a alma sempre a pensar! 
Arranca-me, é vento; do chão da existência, 
De ser um lugar!  

E, pela alta noite que fazes mais'scura, 
Pelo caos furioso que crias no mundo, 
Dissolve em areia esta minha amargura, 
Meu tédio profundo.  

E contra as vidraças dos que há que têm lares, 
Telhados daqueles que têm razão, 
Atira, já pária desfeito dos ares, 
O meu coração!  

Meu coração triste, meu coração ermo, 
Tornado a substância dispersa e negada 
Do vento sem forma, da noite sem termo, 
Do abismo e do nada!  

aquest poema està en versió originaL_

CUANDO ELLA PASA

Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa... pasa... pasa de largo...

Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:-
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.

Sentado junto a la Ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora... que no pasa de largo...Versión de Rafael Díaz BorbónEl tema d’aquest poema es veu clarament. Fernando ens idealitza a una noia, ( ella) de la manera més poètica descriu les seves sensacions quan ella està apropa.Descriu les situacions on la troba i la veu passar d’aquesta manera: “A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa... pasa... pasa de largo...”En la segona estrofa podem veure que en realitat, la seva adorarà a mort. Això ho podem veure clarament quan diu que ella ja es una criatura menys en aquest món, que equivaldria al món terrenal i seguidament parla d’ella com convertida amb un àngel. Això ho expressa de la següent manera: “Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:-
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.”A la tercera estrofa l’autor vol mostrar que encara que ella s’hagi anat continua pensant en ella, i el que és més important, encara la sent i encara la veu. Això ho manifesta de la següent manera:
” Sentado junto a la Ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora... que no pasa de largo...”

________________________________________________La estructura d’aquest poema està constituïda per tres estrofes. el primer i el tercer estan formats per Quatre versos i el segon està format per tres versos.